L'Acadèmia

Sala de premsa

El President de la Societat Catalana de Medicina d’Urgències i Emergències, Dr. Miquel Sánchez, assenyala la importància de complir els protocols i demanar per escrit el consentiment del pacient així com eradicar sempre que sigui possible les prescripcions telefòniques.

Tot i així, es va donar un missatge de tranquil•litat en referència a les denúncies mèdiques, ja que la majoria són civils i hi ha poques imputacions, i encara menys si són penals. La major part de les queixes es refereixen al temps d’espera que passa el pacient d’urgències abans de ser atès. 

La sessió també va incloure una taula rodona on es va debatre la possibilitat de la prescripció mèdica per part dels professionals de la infermeria. 

Representants del servei d’Infermeria d’Urgències es mostren cauts davant la possibilitat de prescriure medicaments.

Barcelona, 05-V-10.- La Llei d’Autonomia del pacient de 2002 va fixar la lliure acceptació o no per part del pacient de totes i cada una de les propostes realitzades pel metge. D’aquí que “sigui tan important que el malalt estigui informat en cada una de les exploracions terapèutiques durant el transcurs de la seva malaltia i doni el seu consentiment per escrit”, va explicar el Dr. Miquel Sánchez, president de la Societat Catalana de Medicina d’Urgències i Emergències de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears.

La sessió “La llei i les Urgències: obligacions i repercussions legals”, va reunir a 300 especialistes en jurisprudència i medicina per tal de tractar els protocols a seguir en els serveis d’urgències i així conèixer les repercussions d’ordre jurídic. “Actualment, no comporta problemes legals freqüents, però el metge ha de prendre consciència de la necessitat de seguir el protocol i demanar el consentiment del pacient per escrit encara que moltes vegades sigui difícil donades les immediateses que requereix l’assistència urgent”, va continuar el Dr. Sánchez, que a més va assenyalar que “està clar que mentre segueixi existint una urgència, i la vida del pacient corri perill, probablement els consentiments tàcits es seguiran produint ”. Tot i així, els professionals reunits van reconèixer que, en la mesura del possible, aquests consentiments de caràcter tàcit han d’anar desapareixent.  

També es va donar un missatge de tranquil•litat en referència a les denúncies mèdiques, ja que la majoria són civils i hi ha poques imputacions, encara menys si són penals. “Es por produir una denúncia derivada de la creença per part del pacient o els seus familiars que hi ha hagut una errada de diagnòstic o terapèutic per no haver aplicat recursos suficients. En qualsevol cas, les reclamacions més típiques són a la direcció de l’Hospital o als caps dels serveis d’Urgències pel temps d’espera que ha de passar el malalt abans no l’atenguin”, va explicar el Dr. Sánchez.

Per altra banda, es va discutir l’assumpte de la prescripció telefònica, que no és legal: “la prescripció telefònica encara està relativament estesa. Sol passar, però, que aquest tipus de prescripció es complementa posteriorment amb l’ordre mèdica per escrit”, va concloure el president de la Societat Catalana de Medicina d’Urgències i Emergències.

Així mateix, es va tractar algun punt polèmic com ara la certificació de les morts, especialment en els casos anomenats “reconegut cadàver”. Aquest diagnòstic, així com la corresponent autòpsia, és sempre de caràcter judicial. Els professionals mèdics van posar sobre la taula la possibilitat d’evitar autòpsies judicials innecessàries, ja que moltes d’aquestes morts podrien considerar-se “naturals”. De la mateixa manera es va recordar que els cossos de seguretat no poden demanar informació de malalts si no és amb ordre judicial.

Prescripció per part del cos d’infermeria

A més, la sessió va incloure una taula rodona sobre “Les infermeres en les urgències i emergències. Prescripció i actuació sota protocols i experiències actuals”, moderada per Salut Madriles, del Servei d’Urgències del Hospital de Sabadell. La infermeria reconeix dues formes de prescriure: autònoma i col•laborativa. La primera correspondria a una sèrie molt determinada de fàrmacs; i la segona sota supervisió mèdica (directa o mitjançant protocols). Fins que no es reconegui legalment la primera forma de prescriure, els professionals de la infermeria van reconèixer dificultats per acceptar la prescripció col•laborativa.